Les dones i el paissatge

Enriqueta Gallinat
(Font: Les dones d’Esquerra 1931-1939)

Sovint es pretén que la història és una ciència neutra, objectiva, que el discurs històric s’elabora a partir de la recollida i l’anàlisi de documentació i d’informació per a explicar la realitat passada.

Però les dones hem estat les grans absents de la història i de manera molt especial, les dones del període republicà. Per una banda per què la història va ser durant molts anys dictada pel règim franquista, però també perquè un cop recuperada la democràcia, la història ha continuat oblidant-se les dones.

Per això vull aprofitar aquest espai per fer un petit acte de justícia amb totes aquelles dones que van participar de forma activa en la construcció de la societat republicana, en forma d’homenatge a aquestes dones que van fer una tasca molt valuosa i que eren gairebé anònimes.

Com tantes vegades ens havia recordat la nostra “memòria històrica”, l’estimada companya Enriqueta Gallinat, que ens va deixar l’estiu passat, l’ambient de llibertat del període republicà i l’assoliment del dret al sufragi no van sorgir del no-res. Darrera hi havia un treball de segles de lluita quotidiana de moltes dones injustament invisibilitzades.

D’aquesta manera, també voldria fer un reconeixement a totes i cadascuna de les dones que formen part del nostre passat, des d’Olimpie de Gouges a Clara Campoamor, passant per les pioneres de Senecca Falls, les sufragistes britàniques com Emeline Pankhurst o les dones de la Maternitat d’Elna. I reclamar una mica de justícia vers la important tasca que van dur a terme.

El treball d’aquestes dones es va concretar a dos nivells: per una banda un nivell eminentment pràctic, per tal d’aconseguir el dret al sufragi; i per una altra banda un nivell teòric, que ens ha llegat articles diversos i serveix de base ideològica sobre la que començar. I gràcies a la qual, podem les dones d’avui afrontar el futur amb un cert grau –encara malauradament insuficient- d’igualtat d’oportunitats amb els homes.

La Constitució republicana, promulgada el 9 de desembre de 1931, estableix el sufragi universal a l’Estat espanyol en reconèixer el dret de sufragi a les dones i als majors de 23 anys. Però com he dit abans va ser la culminació d’una llarga lluita per la llibertat. Uns mesos abans, en convocar-se les eleccions per a Corts constituents el 28 de juny de 1931, el diari “L’Opinió” va publicar una crida, “Diuen les dones”, signada per “Les dones catalanes” de la qual vull citar dos fragments:

“No és protecció el que nosaltres demanem: volem que es reconeguin tots els nostres drets, iguals als de l’home. Ara que es tracta d’estructurar un poble, que no sembli que només hi ha homes sobre la terra. … Electors d’avui! Voteu qui us plagui; però digueu als vostres amics que la dona catalana no reposarà fins haver aconseguit la reivindicació deguda; i que no admet que es faci fonedissa la paraula de la trilogia republicana!”

Aquestes poques frases engloben els principis bàsics de la lluita del feminisme modern. En primer lloc, les dones no estem disposades a admetre més enganys ni traïcions: les dones no demanem res, exigim que es reconeguin els nostres drets humans. Però també, donat que contribuïm a la construcció social, volem que aquesta societat es construeixi tenint en compte la nostra experiència i la realitat de les dones. Que no se’ns invisibilitzi mai més.

Per això em sembla tan important que les dones prenguem consciència que hem d’aprofitar totes les oportunitats que se’ns presentin per contribuir a fer visible i donar valor a l’experiència de les dones des de l’acció ciutadana. I per fer visible la cultura femenina i la incorporació de la mirada de les dones en el nostre paisatge quotidià.

_

_

7 de novembre de 2007

INTERVENCIÓ AL PARLAMENT DE CATALUNYA, DAVANT LA COMISSIÓ DE SEGUIMENT DEL PROCÉS D’EQUIPARACIÓ DONA – HOME, DE LA SRA. ENRIQUETA GALLINAT I ROMAN EN REPRESENTACIÓ DE DONES DEL 36

“Bona tarda, senyors i senyores. La finalitat que em porta avui a adreçar-me a tots vostès és fer una mica d’història sobre el que ha estat la tasca de la dona fins arribar al dia d’avui a un procés d’equiparació dona -home. Són moltes les persones amb la creença, encara,que solament després de la transició la dona va comen-çar a parlar de drets i a exigir uns llocs de direcció enels elements oficials i de govern. I no és així. La incorporació de la dona catalana en la lluita social i políticaen el nostre país va esclatar, si no en començar, ambl’adveniment de la República. En aquells moments,poques eren les dones que s’adonaren del que significava per al país, i per a elles mateixes, la proclamaciódel nou Estat.

Però va ser aquesta paraula i aquell idealels que ens va despertar unes i altres.En principi, les que ens aplegàrem formàrem un petit grup d’intel•lectuals, artistes, estudiants i dones que venien del camp del treball amb idees sindicalistes. Aquelles dones, les dels sindicats, eren dones que, la majoria, no sabien llegir ni escriure, però que tenien en gran estima els seus drets com a treballadores. Ja veieu,doncs, que les que ens ajuntàrem érem dones de molt diferent educació i de diferents mitjans econòmics.

Però, això sí, aviat tinguérem ben clar el que volíem: aconseguir el vot femení i estructurar el lloc de la dona dins el nou règim polític i social. El 2 d’agost de 1931 va tenir lloc a Catalunya el referèndum per l’Estatut del nostre país, però ja el 28 de juny havia sortit un manifest de les dones catalanes en el qual constatàvem que no podríem votar, però que sortiríem al carrer per demanar a totes les dones la seva signatura en pro de l’Estatut. I demanàvem al Govern de la nació que aquelles signatures fossin acceptades amb caràcter oficial i comptabilitzades.

En aquell anar i venir pel carrer amb una llibreta i un llapis demanant a les dones que signessin, ens vam trobar amb moltes anècdotes: des de la dona que no sabia signar fins a la que ens deia que primer ho havia de consultar amb el seu marit o pare. I així fou com un grup de dones que, en principi, vàrem començar sent molt poques vàrem anar augmentant el nombre i ens vàrem prometre a nosaltres mateixes seguir reivindicant els nostres drets de ciutadanes. I així ho tornàrem a fer per demanar el vot de la dona.

I, efectivament, les nostres veus tingueren ressò a tot l’Estat espanyol. I quan, el 9 de desembre de 1931, s’aprovà la Constitució republicana, en el seu article 36 deia: «Los ciudadanos de uno y otro sexo mayores de veintitrés años tendrán los mismos derechos electorales conforme determinen las leyes.» I, encara més, en el capítol segon de l’article 43 es deia: «La familia está bajo la salvaguardia especial del Estado. El matrimonio se funda en la igualdad de derechos de ambos sexos y podrá disolverse por mutuo disenso o a petición de cualquiera de los cónyuges.»

Això que, en principi, avui sembla no res, en aquella època era molt, i això va ser aconseguit per les dones del 1931, després de moltes lluites, molts articles i molts discursos, per tal de convèncer no solament els homes del nostre país, sinó fins i tot les dones. Calia convèncer els uns i els altres que les dones érem éssers humans i que calia vèncer la ignorància i la por que imperava entre la gent gran. Calia treballar per una societat més justa i més igualitària. Calia acabar amb el masclisme i amb l’analfabetisme. Així va néixer el nostre feminisme, paral•lel a la República.

Començàrem, aleshores, a organitzar-nos com a grup de dones, acceptant la tasca de lluitar per uns ideals de llibertat. Però, malgrat tot això i a més d’estar aprovats els articles de la Constitució abans esmentats, ens trobem, el 20 de novembre de 1932, que el cens electoral femení no estava confeccionat i que, per tant, les dones no podien votar. Això, aquí a Catalunya, va promoure enfrontaments entre dretes i esquerres, i no va ésser fins al 19 de novembre de 1933, amb eleccions a tot l’Estat espanyol, que la dona va poder votar. Aquells comicis varen representar un avenç cap a la dreta, i recordo que, en un dels meus viatges a Madrid, les que foren diputades, la Clara Campoamor, la Margarita Nelken i la Victoria Kent, em deien: «Enriqueta, estos resultados eran de esperar, piensa que las mujeres de la derecha se han organizado de tal manera que incluso las monjas de clausura y las enfermas hospitalizadas han sido obligadas a emitir su voto. ¿Comprendes nuestras reticencias acerca del voto femenino? Las mujeres de izquierda todavía no estamos preparadas, hay mucho trabajo a hacer y hay que hacerlo». I les dones catalanes així vàrem fer-ho.

El 14 de gener de 1934 tenen lloc a casa nostra eleccions municipals, i fou aleshores que les dones del país donem una lliçó. Som les dones d’Esquerra Republicana, del Partit Radical Democràtic, d’Acció Republicana, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Republicà Català Socialista les que adrecem un manifest a les dones de tot Catalunya demanant-los que votin en republicà i en contra de les opcions de dreta, i l’esforç de les dones esquerranes s’hi notà. I, així, a empentes i rodolons, s’arriba al 6 d’octubre de 1934, fets de trista memòria per al país: Catalunya és represaliada i es queda sense Estatut i sense Govern. Els seus dirigents són empresonats a bord del vaixell Uruguay. A Espanya, s’hi va declarar l’estat de guerra.

Però, nosaltres, les dones de diferents tendències esquerranes, continuem lluitant: creem el Socors Català per ajudar els presos i llurs famílies, tot d’una manera mig clandestina. I quan, el 18 de juliol del 36, els militars comandats per Franco s’aixequen contra la República, les dones estàvem ben i ben organitzades. D’aquell petit grup de l’any 1931 en surt, l’any 1936, la Unió de Dones de Catalunya. Entre les organitzadores jo recordo, entre altres, la Serafina –li deien la Fina–, que era llibertària; l’Enriqueta Montoro, comunista; la Dolors Piera, socialista, que va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona; la Reis Bertran, d’Estat Català, i la Dolors Bargalló, d’Esquerra Republicana. És a dir, era un ventall de dones de diferents partits i diferents associacions.

Totes elles ja són desaparegudes. De les lluitadores d’aquella època sols quedem l’Anna Murià i jo mateixa. Entre les joves, molt joves, hi havia la Conxa Ferrer i la Teresa Pàmies: a la Teresa encara la tenim entre nosaltres i de tant en tant encara ens delecta amb un dels seus articles o novel•les. Elles, i moltes més, ja que cada dia era major el nombre de dones que, sota un lema: «Els homes al front, les dones a la rereguarda», foren les que venien a omplir les nostre files i a fer possible la incorporació de la dona a les tasques de la guerra. El nostre estatge estava situat on abans havia estat l’Hotel Colón,a la plaça de Catalunya cantonada amb el passeig de Gràcia, i d’allí sortiren dones que anaven cap al front; d’altres, a les fàbriques, a rellevar els homes; la Rosa Maria Arquimbau i la Maria Teresa Gibert, als diaris; les altres, la majoria, als hospitals, guarderies i menjadors populars, i altres organitzaven i buscaven aixopluc per a la riuada de dones i infants que ens arribaven d’Euskadi i de tot l’Estat espanyol. Jo portava la Secretaria d’Agitació i Propaganda, que compaginava amb el meu càrrec de secretària particular i política del que fou el darrer alcalde republicà, l’Hilari Salvador. La nostra tasca era feixuga però mai vaig sentir ni una queixa ni un desànim. El país ens necessitava i va ésser aleshores quan se’ns va considerar veritables ciutadanes. Vàrem ser les lluitadores, però vàrem ser, també, el repòs del guerrer. I les dones vàrem treballar totes plegades, sense mirar diferències de partits ni d’associacions. Entre els dirigents podien haver-hi els seus més i els seus menys, però en el nostre camp, en el camp de les dones, no podia haver-hi diferències: la fam, les malalties, tots els horrors de la guerra no tenien espera. Eren problemes que havíem d’anar resolent dià- riament, mentre els bombardejos ens assetjaven per terra, mar i aire. Entre nosaltres, sols hi havia una consigna: guanyar la guerra.

I així arribàrem al gener del 39, amb la caiguda de Barcelona i el final de les nostres il•lusions. Unes es quedaren; Franco, va omplir a cor que desitges les presons de tot l’Estat. Altres sortírem en els darrers moments cap a França, i allí: camps de concentració, famílies disgregades i assabentant-nos cada dia de companys i companyes afusellats o empresonats a l’Espanya franquista. Això és el que deixàrem enrere. I l’esdevenidor, quin seria? A terres franceses se’ns escoltava, però ningú ens creia quan els dèiem que nosaltres havíem estat el conillet d’índies d’una gran guerra, de la Segona Guerra Mundial. Però el feixisme avançava: Hitler, Mussolini i, a casa nostra, el franquisme, que durà anys i anys. I nosaltres, les dones, cooperant amb la resistència d’un país que ens havia acollit més o menys bé i que en aquell moment ens necessitava. He volgut explicar tot això perquè veiéssiu que a la dona li ha costat molt poder ésser equiparada al seu company, l’home.

Avui tenim dones regidores, diputades, membres dels governs, les universitats estan plenes de noies que estudien carreres, noies que comparteixenla seva vida amb companys de l’altre sexe. Tot això està molt bé i me’n felicito. Després de la transició s’ha parlat molt de la tasca dels homes durant la Guerra, però: i de les dones, qui n’ha parlat? El maig del 1996 s’aconsegueix celebrar unes jornades feministes, sota el lema «Vint anys de feminisme», i jo, igual com faig avui, vaig haver de fer constar que no eren vint anys de feminisme, sinó que la tasca de reivindicació de les dones havia començat molts anys enrere.

Però què se n’havia fet, d’aquelles dones que en els anys 31, 34, 36 i 39 i, després encara, havien continuat amb la lluita per uns ideals de llibertat i d’igualtat? Aquesta mateixa pregunta se la planteja la, aleshores, regidora del districte de Ciutat Vella, la Llum Ventura, i té la iniciativa de cercar dones d’esquerres que haguessin participat activament en tasques polítiques i socials entre els anys 1931 i 1939, i que, per això, havien estat castigades. Va creure, la Llum Ventura, i així ho va apreciar, que nosaltres, les dones, havíem estat les grans oblidades pels homes i per les dones de la nostra generació i de les generacions que vingueren després. No anava desencaminada, la regidora. Les dones que ajudàrem a intervenir i a treballar formant la història del nostre país, les dones d’aquellaèpoca, no comptàvem, i cregueu que n’hi va haver, de veritables heroïnes. Unes, amb nom; altres, sense nom: noies caigudes al front, noies afusellades a les presons, noies que durant anys i anys varen anar d’una presó a l’altre. Qui parla de les mares que s’assabentaren que el seu fill havia estat mort al front? Qui parla de les mares que veieren els seus fills i filles, infants encara, caiguts per culpa dels bombardejos? Qui parla de les dones que varen parir a les presons o als camps de refugiats? Qui parla de les dones violades per les hordes musulmanes? Qui parla de les dones que emmalaltiren, moriren o malvisqueren als camps francesos? Senyores i senyors, aquestes dones han estat les grans oblidades. Sembla que a la gran epopeia que fou la nostra Guerra només hi havia homes. El sexe femení no existia. Silenci i silenci. Un exemple: fa pocs mesos, al Museu d’Història de Catalunya s’organitza una exposició homenatge a les persones que havien passat per l’exili, i què hi trobem? Noms d’homes, fotografies d’homes. Les dones s’ignoren. I, quan una companya nostra va queixar-se d’aquest oblit, els organitzadors escriuen en un llibre històric el nom de la Margarida Xirgu i de la Irene Polo. Amb tots els respectes d’admiració per aquelles senyores, fa pena que se’ns les presenti com el prototip de les dones que varen anar a l’exili, sortint de Barcelona i dels seus entorns, amb la roba que portaven al damunt, sense res més que el record de la llar que abandonaven i els tristos records que els acompanyaven, i que, davant seu, sols tenien un demà incert i aclaparador. Això és sols una anècdota més.

Però tornem a la Llum Ventura. Ella ho va veure clar; amb el màxim entusiasme i, buscant, buscant, va arribar a formar un grup de vuit dones de diferents partits polítics i que, en retrobar-nos, ens fa sentir la necessitat de donar a conèixer les nostres vivències a través de la història oral. Totes érem i som dones grans, i jo, lamés gran. Tinc noranta-un anys i és, aleshores, en aquell 1997, que ens constituïm en l’associació Dones del 36, i sota aquesta denominació presentem un projecte al Premi 8 de Març, que cada any atorga l’Ajuntament de Barcelona en record de Maria Aurèlia Capmany. El guardó consisteix en dos premis: el primer l’atorga un jurat format per membres del Consistori, i el segon es passa a votació entre les persones que assisteixen a l’acte de presentació. Va ser a mi a qui va correspondre defensar el nostre projecte, se’n varen presentar molts i diversos, però el nostre estava ben construït i era bo. La nostra proposta era la de divulgar entre els instituts d’ensenyament i altres entitats la nostra història: la de les dones del 36, que molta gent del nostre país i els mateixos llibres de text han oblidat.

I així em teniu en aquell Saló de Cent del nostre Ajuntament, dient als homes i dones presents i als membres del jurat: «Jo demano el vostre vot per al nostre projecte. Cal que la memòria de la nostra història no es perdi. L’any que ve potser ja serà tard per a tornar-nos a presentar: som dones grans, molt grans, hem passat dels vuitanta, la nostra vida s’acaba i, amb ella, el record viu d’uns fets quasi oblidats.» I amb aquella peroració vàrem aconseguir el premi del jurat i el premi per votació popular. Per una vegada, jurat i públic estigueren d’acord.

Ja tenim els dos premis i, tal com vàrem prometre, ho hem fet: vàrem editar un vídeo que va servir de fons a una exposició al Pati Llimona, amb records i fotos de la intervenció de cadascuna de les dones del 36 en els seus respectius àmbits. Els testimonis de tot el que vàrem viure i veure han estat recollits en un fons d’història oral que hem llegat a l’Arxiu Històric de la Ciutat. L’exposició iniciada al Pati Llimona es convertí en una exposició itinerant, s’ha presentat a diferents llocs de Barcelona i comarques. El valor educatiu del projecte va animar l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona a col•laborar en la tasca de transmissió oral de les Dones del 36. En el darrer curs, 1999-2000, el nombre de transmissions realitzades als centres d’ensenyament han estat 24, amb assistència de 2.645 persones. L’activitat nostra ha mantingut certa presència en els mitjans de comunicació, particularment, a la ràdio.

Cal destacar també el documental produït per Barcelona Televisió i la nostra presència en el capítol «La lluita per la utopia» de la sèrie Vides Exemplars, produïda i emesa per TV 3, el gener del 2000, amb una audiència de 824.000 persones. Segons dades del director del programa, va ser el capítol amb més audiència de la sèrie. Això vol dir que la nostra història encara interessa.

Segons fonts oficials, Dones del 36 s’està mostrant com una rica experiència d’educació ciutadana, perquè ha permès rescatar el paper de les dones com a històricament rellevants. Us he donat les dades del darrer curs, però entre els tres cursos que hem fet s’han visitat 71 instituts, amb una presència de 5.051 alumnes; 12 universitats, amb 1.604 alumnes, i 59 actes públics, amb 2.351 assistents; és a dir amb un total de 9.006 persones. I la nostra tasca continua. Nosaltres, com a dones protagonistes dels fets del 31, del 34 i del 39, ja hem complert. Però, quant a les dones, queden encara moltes assignatures pendents: no són història, són realitats i necessitats del dia a dia. Les dones apallissades: què hi fa la justícia? Les dones separades o divorciades amb fills i sense ajuda: no és possible una assegurança que obligui, en abandonar la llar, a passar una pensió per als fills? Les dones viudes, la pobresa de les dones viudes fa feredat: és justa la compensació que els queda un cop mort el marit? Fa poc va sortir de Barcelona cap al Congrés de Diputats de Madrid un grup de dones amb milers de signatures, demanant l’atenció sobre aquest afer tan trist.

Com sempre, hem estat les dones catalanes les primeres a moure’ns, no amb paraules, sinó amb fets. Quin en serà el resultat? Com sempre, ha estat a través de la nostra lluita que hi han hagut mobilitzacions. Les dones som sempre les més castigades. Les lleis arriben un dia o altre, però arriben molt tard. I encara queda un punt clau: el de la dona treballadora. Ara que tant i tant es parla de l’obertura i tancada dels establiments grans i petits, per què no s’enfoca aquesta premissa des de l’absurditat dels nostres horaris de treball? Hi ha llocs a Europa on l’horari de treball s’acaba a les cinc de la tarda. Veritablement és quelcom de raonable, ja que, així, es fa possible la recollida dels infants per part dels pares a l’escola o la guarderia, i permet també fer vida de família, jugar amb els petits i ajudar els grans a fer les seves tasques escolars, riure amb ells, viure la maternitat i la paternitat. No és just ni convenient que l’infant passi des de la tutela del mestre o la mestra a l’escola a les mans d’una mainadera qualsevol.

Cal pensar-hi, i jo us ho dic des de l’experiència de les que hem estat mares, àvies i besàvies. La família, junt amb la història, la parla i la cultura, són els pilars d’una nació. No oblidem que els infants són el nostre futur, el futur d’una Catalunya rica i plena, com diu la cançó. Cal deixar-los una bona imatge, no la imatge del pare i la mare que els fan córrer a un cantó a l’altre i esperen arribar a casa per asseure’s davant la televisió.

Jo he volgut, abans d’acabar aquesta peroració, fer present aquí les problemàtiques que encara patim les dones. I ho he fet perquè crec que vostès, des d’aquesta Comissió del Parlament de Catalunya sobre el Procés d’Equiparació Dona – Home, són els més indicats perquè, de comú acord i amb bona voluntat, vostès, senyors diputats i diputades, cerquin les fórmules per superar aquests greuges que avui, encara, com una llosa cauen damunt les dones. La societat no serà mai perfecta. Però el que sí puc dir-vos és que des de l’any 1931, en què nosaltres començàrem per demanar la paritat entre els sexes, hem avançat molt. Uns passos més i arribarem a allò que en la meva època de noia riallera i jove semblava una utopia: igualtat d’oportunitats, igualtat de drets i igualtat de deures.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: