Diversos autors han recollit la història dels amors tràgics de la princesa Dolça de Provença entre les mil·lenàries parets d’argila de la Torre del Fang.
Ja Joan Amades (1840-1905), a la seva obra “Un viatge literari per les comarques de Catalunya” explica que “Ramon Berenguer va contraure matrimoni amb la princesa Dolça de Provença. En venir la dama a Catalunya, la van seguir un estol de cavallers provençals per fer-li companyia, perquè no s’enyorés de la seva terra. El comte els concedí terrenys i propietats prop de la ciutat, pel costat on hi havia la capelleta de Sant Martí, per la qual cosa aquell lloc prengué el nom de Sant Martí de Provençals. El comte hi construí també una casa de camp, encara subsistent, si bé molt reformada, situada prop del camí que avui mena de la ciutat a Montcada, i que té per nom la Torre del Fang. La dama provençal anava sovint a passar uns dies en aquella finca amb el propòsit de trobar-se més a la vora dels seus paisans i viure amb ells a l’estil de la seva terra”.
Recentment ha aparegut un excel·lent recull de biografies femenines, “Dames, reines, abadesses”, on la seva autora Elisenda Albertí explica així el tràgic final de la història:
“Durant les llargues absències del marit, Dolça es refugiava a la finca de Sant Martí, on retrobava la vida galant de la seva estimada Provença. Segons una antiga llegenda, la preferència de la comtessa per la casa de camp va fer sospitar el comte, que manà vigilar-la. 
Els espies van informar Ramon Berenguer que un trobador, jove i afectuós, sovint s’estava al peu de la finestra de Dolça i li dedicava cançons d’amor al so de la seva lira. El comte, enfurismat per la infidelitat, decidí venjar-se’n de la manera més cruel. Ordenà la detenció del jovencell, sense fer soroll ni aixecar sospites. Després manà que el matessin i li arrenquessin el cor, que fou guisat pel seu cuiner. A l’hora de l’àpat, el feu servir a l’esposa que, sense saber què era, se’l va menjar. Encara assaboria l’últim mos, quan el comte li preguntà si li havia agradat aquell nou plat. Ella respongué que l‘havia trobat deliciós i aleshores Ramon Berenguer li desvetllà el secret. Dolça, esgarrifada, jurà que mai més menjaria capa altra cosa, per tal de no profanar la boca per on havia passat el cor de l’estimat trobador. D’acord amb aquesta història Dolça, comtessa de Barcelona i Provença, hauria mort d’inanició. Sigui com sigui, traspassà el 1127, a l’edat de 32 anys.”
Montserrat Carreras 