Famílies

Avui 15 de maig és el dia internacional de les famílies, i també és l’aniversari del moviment dels indignats. Francament, per a moltes famílies, és una sort que les dues dates coincideixin, així poden estalviar-se una celebració, que en temps de retallades és d’agrair.

Potser la família que s’indigna unida, roman unida, no ho sé. Però la que s’uneix en la misèria, probablement romandrà unida en la misèria fins el final dels seus dies. Posaré un exemple sense anar gaire lluny, com qui diu sense sortir de casa, al pis de la meva veïna on ja s’han unit en la misèria prop d’una dotzena de persones, en un pis de no gaire més de cinquanta metres quadrats.

El marit deu ser dels pocs que encara treballen en la construcció. Pot considerar que és afortunat perquè encara conserva el seu sou mileurista per mantenir la dona i dos fills i pagar els 700 euros de lloguer que li demanen, perquè encara que els lloguers hagin baixat, només ha estat així per als nous llogaters, no per a qui ja els tenia contractats d’abans. Evidentment que la dona sempre ha hagut de sortir a fer feines, fregant a tort i a dret des que van arribar a Espanya a la recerca d’un futur millor, per poder alimentar dos fills primer adolescents i ara ja joves aturats.

Quan fa tres anys va començar a apretar la crisi, el cunyat de la dona –aturat i amb tres criatures- no va poder suportar la pressió i es va suïcidar llençant-se al tren. D’aquesta manera, al petit pis s’hi van aixoplugar quatre persones més, la germana i els tres fills d’aquesta, amb un petit subsidi, ja que la situació irregular del marit no els va proporcionar una pensió digna. Per intentar ajudar les filles –com a mínim en les tasques de la llar- també s’hi va afegir la mare, immigrada sense ingressos. I per acabar-ho d’adobar, el fill gran va deixar prenyada la seva col•lega i la va haver de portar a casa perquè els pares de la noia se’n van desentendre. Total, que ara que la criatura ja ha nascut… en portem onze, oi?

Això no és una família unida, no; és una família amuntegada. Malgrat tot, quan me’ls trobo per l’escala no donen mostres d’indignació. La que s’indigna sóc jo, que no em puc ni imaginar com s’ho fan per dormir, ni per omplir tots els plats dos cops al dia. Ells en la seva resignació, semblen feliços per poder compartir les estretors, per disposar d’una xarxa de solidaritat tan àmplia, per tenir tantes espatlles on recolzar-se en els moments difícils.

Com que avui és el dia de les famílies, quasi estic per baixar i felicitar-los. Però em fa vergonya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: