Emocions matineres

Matí Ennuvolat a Corçà

Diumenge al matí, després d’una nit llarga i enfebrada. Uf, quin pes! Sé que he de tornar a escriure en un moment inoportú, al final d’una setmana especialment dura. Aquest ha estat el meu primer pensament, senyal que el meu cervell s’ha despertat abans que el meu cos. Sembla com si l’aire que m’envolta fos tan espès que ofereixi resistència contra els meus músculs, que intenten bellugar-se sense gaire èxit. Els primers moviments són difícils; braços i cames es desplacen per l’espai amb dificultat, com si avancessin dins d’una piscina plena d’un líquid espès, fosc i viscós. ¿Seré incapaç d’assolir el repte d’arribar al menjador i prendre’m la tiroxina? No sé com, però ja hi sóc: aigua i avall. Ara un nou objectiu, ambiciós: obrir la persiana. Ànims, que només són tres metres fins la porta del balcó, no pot ser tan difícil. Quasi bé hi arribo. Agafo la corda,… concentro tota la força als braços… Persiana … a…munt…!

La llum omple sobtadament el menjador. La Gina s’estira: quina enveja la seva flexibilitat! Fa el meeeuuu de Bon dia i jo li contesto “Bon dia meeeuuu!”. Aixeco els ulls i tot d’una me’n adono del miracle que esclata davant meu: és de dia, fa sol i … hòstia! S’ha obert la flor!

Flor de l'au del paradís

Va ser ahir i no ho vaig saber veure o ha estat aquesta nit? És possible que les hores de foscor, que per a mi han estat terribles, hagi esdevingut un miracle a la resta del món? Al meu balcó? Ara veig on ha anat a parar la meva energia: ha sortit per les escletxes de la finestra i ha cristal•litzat en dues fulles de color taronja, tan tendres i delicades que sembla com si s’anessin a desintegrar amb l’impacte de la llum. Però… òndia! Si s’està obrint un clavell també! Una boleta blanca que s’obre pas entre uns branquillons ressecs que ja donava per morts fa un parell de setmanes.

Em grato els ulls meravellada i aboco una mica més la mirada per observar els geranis que pengen sobre la barana. Tres flors ben obertes, de bellesa insultant, magníficament rosades, em criden per obligar-me a advertir una branca plena de petites poncelles, molt fràgils encara, però que anuncien inequívocament una primavera a punt d’arribar. Ara els meus ulls poden abastar la immensitat de la vida renascuda dins d’un metre i mig quadrat de balcó. Milers de minúscules gotetes de rosada espurnejant damunt l’herba de gat, fulles tendres de verd delicat despenjant-se pels testos, poncelletes com botons de camisa a les clavellines de la jardinera; el ficus poderós que s’enfila incontenible sobre la barana i, dalt de tot, orgullosa, l’au del paradís que mostra ufanosa al rei Sol la flor que ha estat gestant tot l’hivern i ha parit aquesta matinada i que presideix, des dels seus dos metres d’alçada la inauguració d’un dia nou.

Tot d’una l’aire sembla haver desaparegut de tan transparent. La il•lusió ha penetrat els meus pulmons i em batega cos amunt i avall per les venes. Per por de rebentar amb tanta energia, en descarrego una bona dosi a la panxeta de la Gina, que s’espatarra potes amunt per rebre els manyacs matinals i a mi m’agafen unes irreprimibles ganes d’escriure i d’immortalitzar aquest magnífic moment per poder-lo compartir amb les meves amigues tan aviat com sigui possible.

Sé que a elles també els costarà de creure-ho tan com a mi, però és cert, ho certifico: aquest matí ha nascut un dia nou, ha sortit el sol, ha esclatat la vida… I què coi, hem de celebrar-ho!

margalides taronja

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: