Les dones, altre cop a casa!

Amb la darrera reforma laboral i sumant que es tomba la llei de dependència, es consolida l’ofensiva contra el treball remunerat de les dones del govern del PP. Volen que les dones tornem a casa i sense cobrar un salari –per ínfim que sigui- per les nostres “labores del hogar”. Durant els anys 40 i 50 el franquisme ens ho va fer amb una màquina de cosir –calia que les dones treballessin per aixecar el país, però des de casa- i després als anys 90 la democràcia ens ho va tornar a fer amb un ordinador fent teletreball. Ara ja s’han tret la careta: amb una “patada” al cul vas que bufes! I si vols anar a fregar terres… a 5€ l’hora!

A més, amb les actuals condicions del mercat de treball, ens trobarem en el futur amb una legió de dones que ara tenen entre 40 i 50 anys –unes amb molta formació acadèmica i d’altres que es dedicaven a fer feines de neteja-, que no hauran pogut cotitzar els anys suficients per garantir una pensió mínima a la Seguretat Social. Amb aquestes perspectives, moltes s’estan desencantant i abandonant la cerca activa de feina i creuen que treuen més profit al seu temps si es queden a casa estalviant despeses en les tasques que abans donaven a fer de forma externa –dinars preparats, neteja de la llar, cura de malalts i gent gran…-. Resumint, tornen a casa.


Aquest panorama que avui es planteja als mitjans de comunicació i que sembla que ens vulgui fer retrocedir fins a la dècada dels 50 del segle passat, m’ha motivat a revisar dues pel•lícules que ja havia vist i que m’han semblat més actuals que mai: “La sonrisa de la Mona Lisa” i “An education”.

Deixant de banda les diferències entre elles –és molt més interessant la segona que la de Júlia Roberts, que és més made in Hollywood- les dues ens plantegen la lluita de les dones per sortir dels rols imposats i la necessitat d’una formació sòlida com plataforma d’alliberament. I per sobre de tot, la determinació femenina per dir “no” i plantar cara a la societat que no les ofereix oportunitats i les castiga durament per no seguir el camí marcat. Si les nostres mares o àvies van ser capaces de resistir i rebel•lar-se contra les imposicions –malgrat el preu elevat que van haver de pagar- i van obrir-nos el camí a una educació superior a les generacions posteriors, nosaltres que tenim aquest avantatge, hem de ser capaces de trobar formes creatives i contundents de dir que no volem tornar a casa. Les dones del segle XXI ja no som d’eixe món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: